Circunstàncies

Hi ha un filòsof castellà que té una frase que durant la meva vida m'he trobat en diversos moments: "Jo sóc jo i les meves circunstàncies". I això és totalment cert... moltes vegades hem de pendre decissions depenent del nostre moment vital, quan probablement en un moment diferent prendriem una decissió antagònica.

Això em fa pensar en la variabilitat de l'ésser humà i la importància que aquest li dona a tot allò que li envolta. Som una espècie que necessitem de la companyia, de sentir-nos estimats i arropats i per això les nostres circunstàncies tenen tant de pes, simplement és conseqüència del nostre raciocini.

...

Miro al horizonte en la ciudad,
tras el sky-line la vida;
trenes que vienen y se van
amargos besos de despedida.

Tras los cristales tintados
ya no hay causas perdidas
tan solo circunstancias
de puro, gomina y envidia.

Gafas de sol que no dejan ver,
que ni perdonan ni olvidan,
rencor grabado en la piel,
sin temor a la caida...

La meva àvia

Avui vull dedicar-li el blog a la meva àvia. Divendres va fer 87 anys i avui ho hem celebrat amb la família. I vull dedicar-li per moltes coses... sobretot per tot l'amor que m'ha donat aquests durant tota la meva vida... no podré tornar-li pas.

Per cuidar-me des de ben petit... per posar-se amb mi a jugar a fútbol al parc en lloc de seure's al banc. Per ensenyar-me a contar a sumar, a riure, a jugar a cartes. Per ficar al meu cos l'amor al caminar. Per confortar-me quan ho necessitava... per tantes coses...

Al cap i a la fi, tot es podria resumir en una cosa:

Gràcies abuela, per haber-me estimat tant tot el que portem junts a la vida!!!!

Mareas...

Agua, río, lago, glaciar,
afluente, desembocadura,
delta, Antártida,iceberg,
nieve, hielo, ínsula.

Corriente, cascada, catarata,
oceano, embalse, laguna,
pantano, aiguamoll, albufera,
canal, estrecho, lluvia.

El dolç regust de les cartes del passat...

De vegades, quan estic melancòlic (cosa que passa massa sovint), em dona per obrir el primer calaix del meu escriptori... aquest calaix és el calaix dels records, dels somriures i les llàgrimes... el calaix del jo més meu.

Hi ha actes de quan jugava a fútbol, alguna fulla plena de dedicatòries i signatures de quan vaig acabar algun curs, llibrets, fotos, clauers, bitllets d'algun viatge estimat (no necessàriament llunyà, hi ha bitllets de Rodalies) i sobretot cartes...

Si tinc temps, miro de rellegir les cartes... m'encanta el flaire que desprèn una carta antiga quan la tornes a obrir... no sabria definir-lo... però m'agrada... Hi ha cartes de vells amics, alguns més vigents que d'altres... però quan les llegeixes et venen tants records al cap... tants: "Lo que podía haber sido y no pasó"...

Però fa molt que no rebo cartes (que no siguin les de publicitat o del banc, tot i que la carta de la nòmina també fa il·lusió), el gust per la inmediatesa que té per màxim exponent el correu electrònic, o fins i tot els SMS, ha deixat abandonat l'art d'escriure cartes, l'emoció d'obrir-les i anar absorvint cada lletra com si fos un tresor...

Per què no tornem a escriure?

Si no sabes que hacer con la respuesta, no preguntes...

Fa uns dies que la frase que titula el post em balla pel cap... me la van dir dissabte i des de llavors, diverses vegades m'he trobat pensant sobre ella...

Quantes vegades hauré fet alguna pregunta per fer, sense cap interés més enllà que el tafanejar, sense valorar el mal que li feia a l'altra persona, o fins i tot, hauré fet alguna pregunta només pel fet de fer mal...

I d'aquí surgeixen diverses qüestions que s'obren camí dins del barrejat d'idees, noms, dates i sobretot feines pendents que és el meu cervell. Per què l'atracció dels éssers humans cap allò prohibit? O cap allò que pot donar una satisfacció efímera tot i causar mal a algú altre? Per què no som capaços de tenir un cert grau d'empatia amb la resta de la gent?

Totes aquestes preguntes em ronden pel cap.... i em fan pensar que potser l'ésser humà no és realemnt l'animal més racional de la terra.

Algunes frases sobre la ciència...

• Teoría es cuando se sabe todo y nada funciona; práctica, cuando todo funciona y nadie sabe por qué.
• Ninguna ciencia, en cuanto a ciencia, engaña; el engaño está en quien no sabe. (Cervantes=
• La ciencia es la progresiva aproximación del hombre al mundo real. (Max Planck)
• La ciencia puede descubrir lo que es cierto, pero no lo que es bueno, justo y humano. (M.Jacobson)
• La ciencia más peligrosa es aquella que está restringuida al dominio de los expertos.(R.Pawson)
• La mayoría de las ideas fundamentales la ciencia son esencialmente sencillas y, por regla general pueden ser expresadas en un lenguaje comprensible para todos. (Einstein)
• Ciencia es el arte de crear ilusiones convenientes, que el necio acepta o disputa, pero de cuyo ingenio goza el estudioso, sin cegarse ante el hecho de que tales ilusiones son otros tantos velos para ocultar las profundas tinieblas de lo insondable. (K.G. Jung)

La vida dels altres

Ahir vaig anar a veure la película "La vida dels altres" al cinema. Em va agradar força... i em va fer pensar, en què en una situació com era la d'aquella què hagués fet jo, o més encara... en quin bàndol hagués estat...

El costat de la seguretat, de saber que no tens res a témer, tot i saber (i no voler veure) tot el que hi ha darrere d'allò... o del costat de l'inconformista, del lluitador, que es juga la vida per allò que creu.

La veritat és que no em vaig veure capaç de decidir-ho (ja sé que hagués quedat molt xulo dir, que no, que sempre moriria pels meus ideals)...

Però tots aquests pensaments no venen només d'aquest fet, sinò també de la decissió d'aquesta setmana sobre Srebrenica, d'afirmar que es tractava d'un genocidi però exculpar Sèrbia.

Personalment, crec que va ser una decissió política el fet d'exculpar-la, i crec també que va ser culpa de la gent que governava Sèrbia en aquella època i per tant, crec que si que s'havia de culpabilitzar aquest país.

I culpabilitzar un país no es culpabilitzar tots els seus ciutadans, ja que igual que amb els serveis secrets de qualsevol país hi ha gent bona, que simplement es tapava els ulls per la seva pròpia seguretat, només debilitats per la pitjor sensació humana... la por!

Tan a prop i tan lluny...

Em fa molta pena... tinc dos amics que avui han marxat mig any a l'Índia a fer el seu projecte final de carrera... La veritat, és que estic molt content per ells, per tot el que viuran allà, però no se'm deixa de fer difícil imaginar-me mig any sense veure'ls cap dia...

Ells diuen que 6 mesos no són res... però jo no ho crec així... fa 6 mesos acabava de tornar de vacances per exemple, i ara tot allò em sembla que va passar fa tant de temps...

Però, estic segur que ells són feliços,...avui, al acomiadar-los a l'aeroport, l'última imatge que tinc d'ells és un somriure que ens han regalat després d'haver buidat alguna vegada la bossa de mà per culpa de la seguretat àerea...

Un somriure més amb els que recordar-los durant 6 mesos!!!!

Molta sort Silvia i Dani!!!!!!!

Sense inspiració

No tinc ganes d'escriure...

no tinc ganes de riure...

no tinc ganes de res...

Però ara sortiré de casa...

i somriuré...

i faré...

Intentaré gaudir cada instant, cada paraula,

que cada gest m'ajudi a ser millor...

intentaré que petites alegries,

donin un toc de color en aquest món.

Bajar del burro

Els éssers humans són els únics que ens entrebanquem dues vegades a la mateixa pedra... Doncs si els éssers humans només ho fan dues vegades, jo dec ser encara més raro del que sembla, perquè estic fart d'entrebancar...

I sempre és el mateix ritual quan entrebanques... perjures que mai més passarà, que no, que tu ets prou llest perquè no et passi més... però no hi ha dos sin tres (ni tres sin dos)...

I és el mateix que passa quan algu s'ha de baixar del burro... cap de les persones que estan inmerses voldràn baixar-se del burro entrebancaran una vegada rere l'altre en el mateix moment... i estaràn tota la seva vida igual...

Nunca aprendí...

Hay dias en que estás en clase y te das cuenta que de lo que es aprender, no es que estás logrando mucho.... empiezas a pensar y salen esta especie de versos... Nunca aprendí a callar cuando debía, ni a hablar sabiendo qúe decir, escuchar a los otros, ¡qué tontería!, esto no es "to be or not to be". Jamás bailé al ritmo de la música, ni acompañé a las palmas a José Mercé, la gracia y el salero quedaron en el tintero, de tinta morena en la piel. Nunca aprendí a perdonar olvidando, ni cuando aprendí a olvidar a esa mujer, Pandora de trunos y relámpagos, barca de Caronte que lleva a Lucifer. No aprendí a ganar aun perdiendo ni supe aceptar que no podía más, cuando lloré lo hice sin compañía, ¿poner la otra mejilla? ¡Jamás!

Despertadores...

Crec que no hi ha cosa que soporti menys que el despertador de dilluns al matí... Estàs tu plàcidament somiant (tant se'm fot si estic en fase REM o en fase lunar) quan un extrany soroll apareix de cop al teu somni... Pot ficar-se com un autobus que xiula, com una alarma que comença a molestar, uns bombers que passan al costat teu, tant és... però sempre sona. És llavors, en aquell precís instant en el que un dubta que fer...llençar el despertador per la finestra és una opció que va quedar descartada, quan a l'últim despertador que va seguir aquell camí el va succeir el mòvil... llavors queda poc a fer... o decideixes encendre el mòvil per canviar l'hora de l'alarma...intents que solen acabar de manera que al cap de 30 minuts apareixes amb el mòvil a mig encendre a la mà, i adonant-te que ja pots començar a córrer, o sinò sempre tens l'opció d'anar-te despertant cada 5 minuts, quan van sonat els recordatoris del despertador, fins a que, en un gest de valentia, decideixes llevar-te i anar a la dutxa a veure si almenys el aigua es capaç de despertar-te. Que aquesta és una altra... com es pot pasar tant de fred a la dutxa pels matins.... si més que a la dutxa sembla que et fiquis al congelador... en serio, jo crec que en el moment de ficar-me a la dutxa dec passar més fred que els esquimals a l'àrtic. Però bé, això que explicava aquí, era la història d'un dilluns al matí... i ara dilluns ja s'acaba com aquest post escrit després de tant de temps.... Javi