De vegades, quan estic melancòlic (cosa que passa massa sovint), em dona per obrir el primer calaix del meu escriptori... aquest calaix és el calaix dels records, dels somriures i les llàgrimes... el calaix del jo més meu.
Hi ha actes de quan jugava a fútbol, alguna fulla plena de dedicatòries i signatures de quan vaig acabar algun curs, llibrets, fotos, clauers, bitllets d'algun viatge estimat (no necessàriament llunyà, hi ha bitllets de Rodalies) i sobretot cartes...
Si tinc temps, miro de rellegir les cartes... m'encanta el flaire que desprèn una carta antiga quan la tornes a obrir... no sabria definir-lo... però m'agrada... Hi ha cartes de vells amics, alguns més vigents que d'altres... però quan les llegeixes et venen tants records al cap... tants: "Lo que podía haber sido y no pasó"...
Però fa molt que no rebo cartes (que no siguin les de publicitat o del banc, tot i que la carta de la nòmina també fa il·lusió), el gust per la inmediatesa que té per màxim exponent el correu electrònic, o fins i tot els SMS, ha deixat abandonat l'art d'escriure cartes, l'emoció d'obrir-les i anar absorvint cada lletra com si fos un tresor...
Per què no tornem a escriure?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada