La rebel·lió de les hores retrasades

Aquest matí (de fet, a l'hora del dia a la que m'he llevat no crec que encara se la pugui dir matí) m'ha assaltat un dubte... què passa amb aquestes hores que per efecte dels homes es desdoblen... si vosaltres fossiu un minut d'aquesta hora no us rebel·laríeu?... això sí que és treballar doble...

Però no només és aquest el problema... què passa amb tota les coses que succeeixen en aquells moments???? En el fons pot passar el mateix que va passar amb Shakespiere i Cervantes, que la gent pensa que van morir el mateix dia, quan en realitat no és cert... pot ser que dues persones neixin o morin en el mateix minut, sense que això sigui cert...

Canviant de tema... no m'agrada gens l'horari d'hivern... és depriment que a les 18 hores sigui de nit... A més suposo que això ve pel fet que el meu horari s'adaptaria més a un horari sense canvi d'horari...

Aquí ho deixo de moment...

Por...

Després de tants dies sense escriure crec que és moment que aquells que em llegeixin (si és que hi ha algú) rebin una compensació en mode confessió...Sóc un poruc!!!

Doncs si, senyores i senyors, heus aquí un poruc de mena...(millor no fer el llistat de totes les coses a les que temo, doncs tampoc fa falta ser masoquista), però he de reconèixer que hi ha moltes coses que em fan por... deu ser per això que sóc tan cagadubtes (una altra cosa que suposo que em caracteritza).

És què crec que de vegades prenc decissions sense pensar les seves conseqüències, o sino, les penso tant que quan he de pendre la decissió ja no és el moment... no sé si és un pensament que tingui més gent...però és una faceta del meu jo, on crec que el seny català es va oblidar de mi...

Francament (que poc m'agrada el pricipi d'aquesta paraula), crec que adonar-te d'una decissió ben pressa és motiu de grandíssima satisfacció... tot i que tambçe crec que un cop pressa la decisió, el millor és no pensar en que hagués passat si... doncs la història-ficció és molt pitjor que la ciència-ficció, ja que aquesta última no sabem, si algun dia arribarà a ser veritat (qui anava a dir fa 100 anys que per internet podés estar tot el món connectat?)

I per avui paro d'escriure, doncs com és pot comprovar no estic gaire inspirat... Espero publicar coses amb més asiduïtat.

P.D. Escolteu la cançó "Supongo" de Rafa Pons, genial...

Visca les eleccions!!!!

Continuaré les meves confessions... m'agrada la política... de fet m'agrada sobretot el període d'eleccions. M'encanten aquestes dues setmanes d'insults constants, debats estèrils i promeses incomplertes (és com un coitus interruptus, amb el problema que els que ens quedem amb les ganes som els ciutadans).

Però sí, jo de jove volia ser polític... i realment em creia molt capacitat per fer-ho... sempre he dit, que si el record del món d'un discurs són les 8 hores de Castro (tot i que a aquest home tampoc crec que se li pugui dir polític), jo el batiria sense cap mena de dubte.

I, el que ja és el summum d'aquest període és la nit de les eleccions amb els mítics programes on van sortint els sondeigs, els resultats (qui ho farà aquest any a TV-3, ara que no hi és en Francino?), que és la culminació final d'aquestes dues setmanes que acaben de començar... on cada dia sortirà un sondeig en un diari diferent (que depenent del diari donarà un resultat o un altre complemtament diferent)...

És que ja ho diu el dit popular:"Hi han tres tipus de mentides: les mentides, les piatoses mentides i les estadístiques"

Per cert, heu vist el cartell electoral d'ERC on surt en Carod afeitant-se??? És de llarg el millor cartell de la campanya, boníssim!!!!!!!!

Quiero ser como Einstein

Cada cop admiro més a aquest home... no només pel seu bagatge científic, possiblement el més genial del segle XX, sino pel seu compromís social...

Poca gent en aquest món participa en un gran esdeveniment científic (les armes nuclears) i en veure les consecuències d'aquest renúncia al seu invent i demana a tothom que ho faci.

Potser el fet de l'admiració vingui donat perquè tinc una llàmina a l'habitació on surt el senyor Einstein dient: "Do not worry about your problems in mathematics, I can assure you that mine are still greater".I abans de que s'us tregui la cara de sorpresa, si, molts matins em llevo i una de les primeres coses que veig és al senyor Einstein dient-me aquesta frase.

Ja sé que és força estrany llevar-se veient a Einstein, però crec que hi ha gent que es lleva mirant coses pitjors (prefereixo admirar a Einstein que a qualsevol cantant de mig-pèl).

P.D. si algu entra a aquesta plana, estaria bé que deixés algun coomentari, graciès...sino es torna una mcia depriment això d'escriure.

Decíamos ayer...

Doncs això... després de tres dies sense escriure per aquí he tornat... aquests tres dies han estat francament profitosos, donat que he fet una mica de tot... Una festa d'aniversari amb un xic de retard i molta pluja (fins i tot calamarsa), una excursió que hauria d'haver estat Terrassa-Montserrat, però que donat el temps que feia, el sentit comú va fer que és convertís en Terrassa-Monistrol, i pujar a veure la Moreneta d'alguna altra manera (en aquest cas en cotxe)... i finalment ahir una tornada a la antiga universitat a saludar a les poques persones que hi havia per allà (hi hauria poca gent, però com hi havia gent que tenia moltes ganes de veure, no em va importar pas, ja tornaré alguna altre dia a saludar als que no hi eren...)

Per tant, és pot dir que estic aprofitant bé el pont, sobretot pensant que aquesta nit hi ha concert de Rafa Pons (cantautor que d'aquí poc treurà el seu primer disc i a qui recomano escoltar).

I fins aquí, aquesta mini-crònica de tres dies.

Corre, ¡qué te pillo!

Cada dia entenc menys les presses de la gent... Surts al matí, disposat a posar-te a treballar i només agafar el cotxe et trobes a algu que ja vol avançar-te (i això que no és pot dir que sigui massa lent al volant). Però, el pitjor no és que vulgui passar davant, sino el com ho fa, és com si s'hagués menjat una llimona agre, que no li deixa canviar la cara i només li permet anar escopetejat d'un lloc cap a l'altre. I clar, t'avancen d'aquesta manera i és lògic, que mentre la ràdio del cotxe continua sonant, el teu cap es desviï a pensar en com serà la vida de qui t'acava d'avançar.

El primer que penses és que passar-se la vida jugant-se-la al volant per 5 minuts que podrà guanyar en total és de bojos, així que et decantes a pensar que deu ser una persona a qui li agrada el risc. Potser els caps de setmana fa puenting, et dius a tu mateix, o perquè no, deu ser paracaigudista...

Poc després caus del núvol, suposo que a la que t'han avançat vuit o nou persones de la mateixa manera. llavors te n'adones que deu ser una cosa socio-cultural...però clar... de quina cultura? És també això fruit del capitalisme radical? Dels taurons de les finances pels quals només importa el benefici per sobre de tot? Aquells mateixos, que com tenen temps, es dediquen a fer ioga i jugar a golf?

Però bé, finalment, com has d'estar pendent dels ràdars (no entenc el fet de que a la Ronda possin un radar a 60 per hora en plena baixada... si per no passar-te has d'anar tota l'estona frenant!, o bé si que ho entenc, però sóc massa ben pensat) te n'oblides. I arribes a fer feina. i fas feina, i feina, i feina, i finalment arriba l'hora de tornar... on et trobes la mateixa història...

Enyorant l'estiu

Avui és el primer dia que he enyorat l'estiu... no sé si era pel fred que avui he passat, pel munt de feina que se'm ve a sobre, o perquè simplement trobo a faltar aquell parell de mesos... francament genials... per començar, acabant la carrera, després disfrutant amb els nens al Casal (no hi ha res més agraït que el somriure d'un nen)... continuant a Andorra fent les rutes amb els joves, tant plens de dubtes, amb tantes ganes de viure...

Després una mica de relax, uns dies a Blanes disfrutant dels amics, i al vaixell... 7 dies recorrent el Mediterrani...i només arribar, cap a l'avió, ja que encara quedava la traca final de l'estiu... 10 dies a Madrid, tot descobrint gent que n'oblidaré i visquent moments que quedaràn a la memòria. Sé que fa res que va passar i amb molts el vincle ja s'ha començat a trencar, però tot i així, sé que al cap dels anys recordaré amb estima tot el que allà va succeir...el bany nocturn a la piscina després de saltar per la finestra, les bromes sobre Perelman, la tornada cap a la residència un dia que alguna cosa no em va sentar massa bé, i la visita (sense estar en plenitut de facultats) a Madrid i rodalies del dia següent... tot va ser tan irreal.

Però ara, ja torna a ser tardor, els arbres ploren, tot deixant caure les seves fulles, el sol se'n va a dormir més d'hora i d'aquí res ens trobarem els carrers amb la decoració nadalenca, i les nadales resonant per tot arreu... encara que la gent segueixi sense recordar el sentit nadalenc...però d'això ja parlarem un altre dia... abans de que tot això arribi la feina ja s'haurà amuntonat sobre la taula i el estrés haurà envaït els nostres cossos...

I quan quedarem ara?

Aquesta pregunta és una pregunta que em vola pel cap des de fa un bon grapat de dies... exactament, des d'una mica abans d'acabar la carrera. Un dia, possiblement el mateix en que un dels amics que he trobat allà, ens obria el cor a les altres dues persones que en aquell moment estàvem amb ell, em vaig adonar com trobaria a faltar aquests 5 anys... els dinars al bar de la facultat... les pràctiques davant l'ordinador... els espais entre les classes...la caiguda de final de carrera a la bassa... hem viscut molt, i per molt que ara continui amb la meva formació en un altre lloc, sé que aquests anys no els oblidaré.

Durant aquesta setmana he aconseguit xerrar amb les altres dues persones que estàven amb mi en aquell moment... i m'he adonat que ens costarà moltíssim trobar espais on trobar-nos, i em fa ràbia, perquè, per molt que fem sopars i d'altres trobades, no serà el mateix, encara que sempre intentem que ho continui sent.

Amb el noi que ens va obrir el cor, vaig parlar pel msn... va ser una conversa curta, però que em va fer recordar alguns moments i a d'altres persones, a las que també trobo a faltar. Vam quedar que ens veuríem, i de veritat espero trobar aquell moment abans del famós sopar que s'ha de fer.

Amb l'altra persona, una noia que sempre tenia pressa per marxar els divendres, que sempre em recorda una promesa que vaig fer víctima dels efectes d'algun inhibidor de realitats, i que suposo que és tan conscient com jo de que no seré capaç de complir-la... vaig aconseguir parlar després de gairebé dues setmanes o més de no trobar-nos al mòbil de l'altre... i la veritat és que tenia ganes de parlar amb ella... potser perquè també, és d'aquelles persones que vas trobant a la vida, i quan els camins comencen a divergir, saps que és de les persones per les que val la pena lluitar perquè la separació de camí que es vagi creant, no s'ompli de males herbes, que al cap de poc temps no permetin enrecordar-se de l'altre.

I és que avui, m'he tornat a trobar aquesta foto, i he sentit que necessitava fer-vos aquest petit homenatge.

Gràcies per tot (a vosaltres dos, i a tots els que aniràn sortint en aquest blog, però avui necessitava parlar de vosaltres).

¿Pero esto qué es?

Pues no era tan difícil crear esto de un blog... la verdad es que me daba un cierto miedo... quizá porque el tema de la informática práctica no es mi especialidad (yo soy más de la informática del programar y esto, mucho más matematizada), aunque seguro que (aunque mis futuros estudios se dirigen hacia allí) si se le pregunta a alguno de mis amigos, dirán lo que debieron pensar cuando dije que me pasaba a la informática... tu, informática, ¡pero dónde vas!

Pero, lo cierto, es que la informática no tan práctica me gusta mucho, y me siento muy a gusto haciendo lo que hago (que además creo que no se me da mal).

Pues eso, que ahora que conseguí crear un blog, iré escribiendo alguna vez... cuando mi tiempo, ese que cada día se me escapa como azucarillos entre las manos (Dios, ¡qué cursi me quedó esto!), me lo permita.

Javi