Mareas...

Agua, río, lago, glaciar,
afluente, desembocadura,
delta, Antártida,iceberg,
nieve, hielo, ínsula.

Corriente, cascada, catarata,
oceano, embalse, laguna,
pantano, aiguamoll, albufera,
canal, estrecho, lluvia.

El dolç regust de les cartes del passat...

De vegades, quan estic melancòlic (cosa que passa massa sovint), em dona per obrir el primer calaix del meu escriptori... aquest calaix és el calaix dels records, dels somriures i les llàgrimes... el calaix del jo més meu.

Hi ha actes de quan jugava a fútbol, alguna fulla plena de dedicatòries i signatures de quan vaig acabar algun curs, llibrets, fotos, clauers, bitllets d'algun viatge estimat (no necessàriament llunyà, hi ha bitllets de Rodalies) i sobretot cartes...

Si tinc temps, miro de rellegir les cartes... m'encanta el flaire que desprèn una carta antiga quan la tornes a obrir... no sabria definir-lo... però m'agrada... Hi ha cartes de vells amics, alguns més vigents que d'altres... però quan les llegeixes et venen tants records al cap... tants: "Lo que podía haber sido y no pasó"...

Però fa molt que no rebo cartes (que no siguin les de publicitat o del banc, tot i que la carta de la nòmina també fa il·lusió), el gust per la inmediatesa que té per màxim exponent el correu electrònic, o fins i tot els SMS, ha deixat abandonat l'art d'escriure cartes, l'emoció d'obrir-les i anar absorvint cada lletra com si fos un tresor...

Per què no tornem a escriure?

Si no sabes que hacer con la respuesta, no preguntes...

Fa uns dies que la frase que titula el post em balla pel cap... me la van dir dissabte i des de llavors, diverses vegades m'he trobat pensant sobre ella...

Quantes vegades hauré fet alguna pregunta per fer, sense cap interés més enllà que el tafanejar, sense valorar el mal que li feia a l'altra persona, o fins i tot, hauré fet alguna pregunta només pel fet de fer mal...

I d'aquí surgeixen diverses qüestions que s'obren camí dins del barrejat d'idees, noms, dates i sobretot feines pendents que és el meu cervell. Per què l'atracció dels éssers humans cap allò prohibit? O cap allò que pot donar una satisfacció efímera tot i causar mal a algú altre? Per què no som capaços de tenir un cert grau d'empatia amb la resta de la gent?

Totes aquestes preguntes em ronden pel cap.... i em fan pensar que potser l'ésser humà no és realemnt l'animal més racional de la terra.

Algunes frases sobre la ciència...

• Teoría es cuando se sabe todo y nada funciona; práctica, cuando todo funciona y nadie sabe por qué.
• Ninguna ciencia, en cuanto a ciencia, engaña; el engaño está en quien no sabe. (Cervantes=
• La ciencia es la progresiva aproximación del hombre al mundo real. (Max Planck)
• La ciencia puede descubrir lo que es cierto, pero no lo que es bueno, justo y humano. (M.Jacobson)
• La ciencia más peligrosa es aquella que está restringuida al dominio de los expertos.(R.Pawson)
• La mayoría de las ideas fundamentales la ciencia son esencialmente sencillas y, por regla general pueden ser expresadas en un lenguaje comprensible para todos. (Einstein)
• Ciencia es el arte de crear ilusiones convenientes, que el necio acepta o disputa, pero de cuyo ingenio goza el estudioso, sin cegarse ante el hecho de que tales ilusiones son otros tantos velos para ocultar las profundas tinieblas de lo insondable. (K.G. Jung)

La vida dels altres

Ahir vaig anar a veure la película "La vida dels altres" al cinema. Em va agradar força... i em va fer pensar, en què en una situació com era la d'aquella què hagués fet jo, o més encara... en quin bàndol hagués estat...

El costat de la seguretat, de saber que no tens res a témer, tot i saber (i no voler veure) tot el que hi ha darrere d'allò... o del costat de l'inconformista, del lluitador, que es juga la vida per allò que creu.

La veritat és que no em vaig veure capaç de decidir-ho (ja sé que hagués quedat molt xulo dir, que no, que sempre moriria pels meus ideals)...

Però tots aquests pensaments no venen només d'aquest fet, sinò també de la decissió d'aquesta setmana sobre Srebrenica, d'afirmar que es tractava d'un genocidi però exculpar Sèrbia.

Personalment, crec que va ser una decissió política el fet d'exculpar-la, i crec també que va ser culpa de la gent que governava Sèrbia en aquella època i per tant, crec que si que s'havia de culpabilitzar aquest país.

I culpabilitzar un país no es culpabilitzar tots els seus ciutadans, ja que igual que amb els serveis secrets de qualsevol país hi ha gent bona, que simplement es tapava els ulls per la seva pròpia seguretat, només debilitats per la pitjor sensació humana... la por!

Tan a prop i tan lluny...

Em fa molta pena... tinc dos amics que avui han marxat mig any a l'Índia a fer el seu projecte final de carrera... La veritat, és que estic molt content per ells, per tot el que viuran allà, però no se'm deixa de fer difícil imaginar-me mig any sense veure'ls cap dia...

Ells diuen que 6 mesos no són res... però jo no ho crec així... fa 6 mesos acabava de tornar de vacances per exemple, i ara tot allò em sembla que va passar fa tant de temps...

Però, estic segur que ells són feliços,...avui, al acomiadar-los a l'aeroport, l'última imatge que tinc d'ells és un somriure que ens han regalat després d'haver buidat alguna vegada la bossa de mà per culpa de la seguretat àerea...

Un somriure més amb els que recordar-los durant 6 mesos!!!!

Molta sort Silvia i Dani!!!!!!!

Sense inspiració

No tinc ganes d'escriure...

no tinc ganes de riure...

no tinc ganes de res...

Però ara sortiré de casa...

i somriuré...

i faré...

Intentaré gaudir cada instant, cada paraula,

que cada gest m'ajudi a ser millor...

intentaré que petites alegries,

donin un toc de color en aquest món.